Hi ha converses que no acaben quan s’apaguen els micròfons, ni quan es tanquen els llibres, ni quan la gent s’aixeca de la cadira i comença aquella litúrgia tan bonica de les signatures, les salutacions i els comentaris a mitja veu. Hi ha converses que queden. Que fan sediment. Que et tornen al cap l’endemà, mentre fas cafè, mentre camines pel carrer o mentre mires el cel d’aquella manera una mica inútil però necessària que tenim quan alguna cosa ens ha tocat.
La conversa literària amb Corina Oproae, organitzada amb la complicitat del Club de Poesia de la Ràpita i l’acollida de la llibreria de la Ràpita Lle.3, així com la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes, va ser una d’aquestes trobades. Un vermut en què la literatura deixa de ser només un objecte cultural, una cosa que posem a les prestatgeries o que comentem amb cara seriosa, i torna a ser el que potser no hauria de deixar de ser mai: una forma d’estar al món. Una manera de mirar. Una forma de resistència.
Corina Oproae va arribar a la conversa amb una trajectòria que ja imposa respecte abans d’obrir cap llibre. Nascuda a Romania el 1973, establerta a Catalunya des de finals dels noranta, filòloga, poeta, novel·lista i traductora. Una d’aquelles persones que no només habiten diverses llengües, sinó que sembla que les fan dialogar dins seu. I això, dit així, pot sonar atractiu, però no és gens fàcil. Viure entre llengües no és només tindre més paraules disponibles. És tindre més silencis. Més fractures. Més llocs on una cosa no acaba de dir-se igual en una llengua que en una altra. Més espais on la identitat trontolla.
La primera part de la conversa va girar al voltant d’Ana Blandiana, poeta romanesa, dissident, figura moral i literària d’un país travessat per la dictadura. Blandiana, que va haver d’escriure sota censura, que va convertir la metàfora en una forma de supervivència, que va veure com els seus poemes circulaven clandestinament i com la paraula podia fer més temor al poder que moltes armes. I potser aquí hi ha una de les grans lliçons de la tarda: que la poesia no és cap decoració del món. No és un adorn. No és una floreta posada damunt la taula perquè tot semble més fi. La poesia, quan és fonda, quan és de veritat, pot ser una manera de dir allò que no es pot dir. Una manera de preservar la dignitat quan tot sembla organitzat per rebaixar-la.
Oproae parlava de Blandiana no només com qui explica una autora, sinó com qui reconeix una genealogia. I això és important. Perquè traduir no és simplement passar paraules d’una llengua a una altra. Traduir és fer de pont, sí, però també és carregar pes. És decidir què es conserva, què es perd, què vibra, què s’ha de sacrificar perquè l’altra llengua respire. Traduir Blandiana al català o al castellà és fer que una experiència històrica concreta —la Romania comunista, la censura, la por, la resistència— puga arribar a nosaltres sense convertir-se en una postal exòtica ni en una lliçó de manual.
Després la conversa va anar cap a l’obra pròpia d’Oproae. I aquí apareix una qüestió que em sembla central: què fa una escriptora quan ha passat mitja vida escoltant altres veus, traduint altres veus, portant-les cap a una altra llengua? Com es construeix una veu pròpia sense negar totes les veus que t’han fet possible?
El seu poemari Cómo enterrar al padre en un poema sembla nàixer precisament d’aquesta tensió. El pare no és només el pare biogràfic. És també la tradició, l’herència, el pes de les veus masculines que han ocupat durant segles el centre de la literatura. Escriure, en aquest cas, no és només expressar-se. És fer lloc. És desplaçar alguns mobles antics de la casa perquè hi entre aire. És enterrar, sí, però no necessàriament destruir. Enterrar també pot voler dir transformar allò rebut perquè no ens condemne a repetir-ho sempre de la mateixa manera.
I llavors va aparèixer La casa limón, la seua primera novel·la, Premi Tusquets de Novel·la 2024. Una obra sobre la infantesa, la memòria, la dictadura i la pèrdua. Però dir només això seria fer curt. Perquè el que sembla interessant de la novel·la és precisament la mirada. Una nena que observa com el món familiar s’esquerda, com una casa pot deixar de ser una casa, com la història gran —aquesta paraula tan grossa que fem servir per a parlar de règims, guerres i sistemes— entra dins la vida petita i ho modifica tot. La dictadura no és només un fet polític. És una forma de fred. Una manera d’entrar a les cases. Una força que pot enderrocar parets, però també identitats.
Hi ha una idea que va quedar flotant durant tota la conversa: construir un castell de llibres com a forma de resistència. I em sembla una imatge preciosa perquè no cau en la ingenuïtat. Els llibres no aturen els tancs. No tomben dictadors ells sols. No salven necessàriament una vida en el sentit més immediat. Però poden salvar alguna cosa de dins. Poden preservar una manera de mirar. Poden impedir que la realitat imposada siga l’única realitat possible. I això, en temps foscos, no és poca cosa.
També es va parlar del procés creatiu. I aquí Oproae va dir una cosa que molts escriptors haurien de tindre gravada damunt la taula: la importància de reescriure. De deixar reposar.
De tornar al text quan ja no és només teu, quan ja el pots mirar amb una mica de distància, quan pots començar a prendre decisions sense estar enamorat de cada frase. La poesia pot aparèixer com un dictat, com una irrupció. La narrativa, en canvi, demana una altra paciència. Una feina més subterrània. Escriure una novel·la no és només tindre una història. És trobar la forma exacta perquè aquella història no mentisca.
Cap al final, Corina Oproae va llegir un poema sobre la llengua, la traducció i l’empatia. I allí es va condensar bona part del que havia passat durant la sessió. La llengua com una cosa compartida. La llengua de l’altre com una responsabilitat. La traducció no com una tècnica, sinó com una forma d’escolta. En aquest temps en què es parla tant i s’escolta tan poc, potser aquest és un dels gestos més radicals que podem fer: intentar entendre la ferida de l’altre sense deixar de reconèixer la nostra.
La Ràpita necessita aquests espais. Les Terres de l’Ebre necessiten aquestes converses. No perquè hàgem de demostrar res a ningú, ni perquè la cultura ens face més elegants, ni perquè quede bé dir que tenim activitat literària. Les necessitem perquè una comunitat que conversa al voltant dels llibres és una comunitat que encara no ha renunciat del tot a pensar-se. I això, en un temps tan ràpid, tan ple de soroll i tan poc amic de la profunditat, és gairebé un acte de resistència.
Corina Oproae ens va portar Romania, Blandiana, la traducció, la poesia, la novel·la, la infantesa sota la dictadura i la dificultat de construir una veu pròpia. Però sobretot ens va portar una idea senzilla i poderosa: que la literatura serveix per a mantenir oberta alguna cosa. Una porta, una ferida, una memòria, una possibilitat.
I potser per això la conversa no va acabar del tot. Perquè les converses bones, com els bons llibres, no s’acaben quan arriben al final. Continuen fent feina dins nostre.
